Els països del sud d’Europa demanaran crear un cos de guardacostes europeu al Consell Europeu del 20 d’octubre. Només mesures defensives que no ataquen les arrels de la immigració clandestina.
Sis patrulles marítimes i dos helicòpters de la Guàrdia Civil espanyola ; un vaixell i un helicòpter italians, una fragata portuguesa i un avió amb bandera finlandesa són les forces aeronavals europees desplegades a la frontera sudoest de la Unió.
Pero no estan sols, treballen colze a colze amb tres patrulles i un avió senegalesos. La missió d’aquesta coalició internacional és rastrejar les costes de Mauritània, el Senegal i les illes del Cap Verd a la recerca de cayucos : aquestes embarcacions senegaleses de pesca que poden portar entre 50 i 70 clandestins i retornar-los a casa sans i estalvis.
L’operació Hera II de l’agència europea de gestió de les fronteres exteriors ( FRONTEX ) ha costat quatre millions d’euros, un 80% dels quals finançats per la Unió Europea. “L’efecte és sobretot dissuasiu”, explica al diari Libération Ángel Yuste, guàrdia civil i coordinador del desplegament, que admet que “encara que Europa posi en marxa un cordó naval al llarg de les costes africanes, els candidats a marxar trobaran una escletxa per on passar”.
Des de principis d’any, unes 25.000 persones han arribat clandestinament a les costes canàries. Són els més afortunats, ja que es calcula, que una sisena part dels que pugen en un cayuco moren ofegats abans d’arribar a les portes d’Europa. Quants cadàvers descansen al fons de l’oceà ? Les estimacions parlen d’entre 3.000 i 5.000 ofegats de l’emigració.
Posar fi a la ruleta russa
Els ministres d’afers exteriors de vuit països del sud d’Europa es van reunir el 12 i 13 passat a prop d’Atenes per acordar una posició comuna, que portaran al Consell Europeu que es reuneix el 20 d’octubre a Lahti (Finlàndia). Demanaran als seus socis europeus de crear un cos europeu de guardacostes per vigilar les fronteres marítimes. Lahti hauria de servir per adoptar una estratègia comuna sobre política immigratòria.
Un guirigall de lleis
Les autoritats espanyoles han d’identificar el país d’origen dels immigrants per poder repatriar-los, però la majoria arriben sense documentació. “Els marroquins i algerians (magrebins) se’ls reconeix fàcilment, però amb els subsaharians ja és més complicat”, assegura José María Ruiz Huidobro, investigador de l’Instituto Universitario de Estudios sobre Migraciones ( IEM ).
Fins i tot existeixen a Internet pàgines web amb manuals d’instruccions sobre com arribar a Europa en cayuco. Si al cap de 40 dies, les autoritats no han procedit a la repatriació, la legislació espanyola preveu que l’immigrant quedi en llibertat en territori espanyol. La llei francesa és molt més estricta : arribar de forma clandestina a França està considerat un delicte i penalitzat amb fins a 6 mesos de presó.
Tots per un i un per tots ?
Si un policia francès arresta un sense papers i pot demostrar que ha entrat per les Canàries, el pot retornar a les autoritats espanyoles. El professor Ruiz Huidobro insisteix en la dimensió europea del fenomen : “Si els Estats membre decideixen suprimir les seves fronteres interiors i crear l’Espai Schengen, és lògic que adoptin una política comuna de control de les fronteres exteriors”.
Ara bé, molts Estats són recelosos de cedir les decisions migratòries a nivell europeu, ja que “el control de les fronteres i de la immigració és la manifestació més clara de la sobirania dels Estats”. De moment, la regulació dels visats de curta durada ja està unificada, però harmonitzar la regulació de la concessió dels permisos de treball encara està pendent, ja que requereix la unanimitat de tots els Estats. “Això vol dir que existeix la possibilitat de veto. Caldria que les decisions es prenguessin per majoria”.
A la dificultat d’aconseguir un consens, cal afegir “dificultats en l’aplicació de la normativa”, assegura l’expert en estrangeria i immigració.
Les arrels del problema
En el fons, la diferència de renda per càpita, la desarticulació de l’Àfrica subsahariana i la manca d’expectatives al seu país són les causes que empenyen els africans a arriscar la pell per un futur prometedor. “Europa ha declarat la guerra als immigrants”, denuncia Claire Rodier, presidenta de l’associació Migreurop , que afegeix : “En els últims anys, l’acció de Frontex resumeix la política migratòria de la UE”.
Segons Rodier, aquesta política de contenció de la immigració és “cara, perillosa i inhumana. Rodier cita els morts a Ceuta i Melilla per part de la policia marroquina l’octubre de 2005, els centenars de deportats al desert del Sàhara i els vessaments tòxics a Abidjan (Costa d’Ivori) com alguns exemples de “la irresponsabilitat europea. El que cal és ajudar-los a marxar o crear les condicions de vida dignes als seus països”.
En aquest sentit, el ministre francès Sarkozy ha promès 2,5 milions d’euros euros al Senegal, a canvi que aquest país “accepti i organitzi (...) en el respecte de la dignitat (...) de les persones (...) el retorn dels clandestins que arribin a Europa”. Ruiz Huidobro critica aquesta estratègia per unilateral i insuficient : “A banda del poc control sobre el veritable destí dels ajuts, els països d’origen tenen altres prioritats que lluitar contra la immigracio clandestina”.
La via lliure és una solució ?
L’associació Migreurop creu que s’hauria de permetre la lliure circulació de persones. “Als anys setanta hi havia anades i vingudes en els dos sentits entre els països de l’Àfrica francòfona”, sosté Rodier, que considera que la xifra de 25.000 immigrants arribats a les costes canàries és fàcilment assimilable per una Europa envellida.
En canvi, el professor Ruiz Huidobro creu que “el discurs de papers per a tothom és un complet disbarat”. Creu que cal “ordenar la cua” de candidats a immigrar. Per evitar les màfies, hem de crear consulats, fer llistes d’espera i dir-los que si s’esperen un temps prudencial, podran entrar amb papers. En aquest sentit, molts parlen d’afavorir la contractació en els països d’origen.
Pla Marshall per Africa
Pero la solucio més rentable seria que Europa prengués en mà les responsabilitats històriques que té amb les excolònies. Les ONG reclamen que es multipliquin els ajuts al desenvolupament “en comptes de gastar tant en militaritzar les fronteres”, exigeix Rodier i que "la UE avanci en l’eliminació de les subvencions a l’agricultura europea, per exemple", completa Huidobro, perquè els productes del sud puguin arribar als mercats del nord. Tot i així, a Lahti els caps d’estat i de govern dels 25 parlaran més de vaixells i avions que d’aranzels.
Mariona Vivar Mompel - París - 20.10.2006 |
